.jpg)
Sebastián Planchadell Cortés. Notes per a una biografia
Josep-Miquel Ribés Pallarés
Sebastián Planchadell Cortés nasqué a Castelló de la Plana l’any 1903, i en aquesta ciutat transcorregué la pràctica totalitat de la seua vida.
A començament de la dècada de 1930 es casà amb Dolores Porcar Ribés, natural de Figueroles però de família costurenca, i tingueren dues filles, María i Dolores, i un fill, el també pintor Sebastián Planchadell Porcar. El matrimoni vinculà Sebastián Planchadell amb Costur, perquè la família de la seua esposa hi tenia terres i una casa en la qual els Planchadell passaren els difícils anys de la Guerra Civil i molts estius durant els quals el pintor immortalitzà en els seus llenços racons del poble i indrets del terme.
Sebastián Planchadell i Dolores Porcar el dia del seu casament.
Pintor decorador de professió, “notable futbolista i millor pintor”, en paraules de Juan Bautista Porcar, Planchadell fou, per damunt de tot, “una magnífica persona, uno de estos castellonenses sencillos y naturales, rebosantes de campechanía y bondad, de naturalidad y afectos volcados en los innumerables amigos” tal com el definí Jaime Nos Ruiz.
La seua formació acadèmica es limità als anys d’escola imprescindibles fins que tingué l’edat suficient per a entrar d’aprenent de pintor decorador en un taller de la capital.
En aquest taller aprengué el domini dels recursos i les tècniques del seu ofici, que juntament amb un gran domini del dibuix el convertiren en un magnífic professional que no es limitava a pintar parets sinó que també les decorava amb escenes a manera de quadres o amb tapissos que ell mateix dissenyava o copiava de diversos models a gust del client.
Sense abandonar mai la seua professió, Planchadell dedicà bona part de la seua joventut al futbol. L’any 1922, quan es fundà el Castelló, Planchadell fou un dels primers a signar un contracte amb el nou equip de la capital i també un dels jugadors més importants i estimats dels anys 20, fins al punt que l’any 1924 el Castelló organitzà un festival esportiu per a recaptar els diners necessaris per a pagar la quota i que el jugador no fera el servei militar per a poder continuar formant part de les alineacions del club.
Formà part del club fins l’any 1930, fou capità de l’equip i participà en els principals èxits esportius d’aquella dècada. El 1926 formà part de la primera plantilla professional del club (fins aquell any els jugadors no cobraven res) que la temporada 1926-27 aconseguí el subcampionat de la Regió Valenciana. La temporada 1928-29 el Castelló es proclamà campió de la Regió Valenciana i quartfinalista d’Espanya, i l’any següent Planchadell abandonà el club.
Planchadell amb la samarreta del Castelló.
Tanmateix el seu ofici continuava sent el de pintor decorador i la seua vocació la pintura artística, com el mateix Planchadell li confessava a Francisco Pascual Mas en una entrevista publicada al diari Mediterráneo l’any 1972: “Yo he tenido siempre mas afición al arte que al fútbol. La pintura artística ha sido la gran vocación de mi vida”.
Aquesta vocació es consolidà principalment a causa de dos factors. D’una banda pel fet d’haver adquirit una sòlida preparació tècnica per al seu ofici i de l’altra pel contacte amb el pintor i escultor castellonenc Juan Bautista Porcar Ripollés (1889-1974), mestre primer i amic tota la vida.
La seua formació com a pintor artístic fou bàsicament autodidacta i estigué vinculada a l’Agrupació Ribalta, també coneguda amb el nom de Els Nou. Aquest grup, fundat i estimulat per Porcar el 1915 amb la finalitat de posar les bases d’una escola mediterrània, fou, en paraules de Gonzalo Puerto Mezquita, la primera associació de Belles Arts de la capital de la Plana.
L’Agrupació Ribalta és important també per haver aconseguit que molts artesans procedents de famílies amb escassos recursos, com el mateix Porcar, que s’havien format com a aprenents d’ofici en tallers professionals, es decidiren a practicar vocacionalment activitats artístiques que fins aquell moment havien sigut patrimoni dels becaris de les institucions públiques com la Diputació Provincial. Cal recordar que cap d’ells visqué del seu art mancats com estaven de galeries estables on exposar, d’una crítica professional, i d’una classe mitjana amb capital i ganes d’adquirir obres d’art.
En Els Nou militaren assíduament Jesús Martí Martín, pintor i arquitecte (1899–1975); Vicente Armengot Colás, pintor decorador, (1895–1969); Godofredo Buenosaires, fuster primer i després pintor, tallista i ceramista (1895–1974); José Llopis, pintor decorador (1894-1966); José Felip Hernández, fuster professional, actor i pintor vocacional (1895-1982); Félix Peris Sales, que estudià Arts i Oficis i fou becari de la Diputació (1909-1983); Tomás Marmaneu, que estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València (1892–1945); Juan Pascual Gimeno, ebenista (1894–1892) i Francisco Simón, comptable de la Cristalleria Derenzi (1898-1974). Posteriorment s’incorporaren al grup altres pintors que compartiren estètica i actituds, d’entre els quals cal destacar a Francisco Badia (1906–1985), Joaquín Almela (1915), Josep Ranero (1916-1991) i Sebastián Planchadell Cortés, que foren el nucli de la que Francisco Vidal Serrulla anomenà la Generació dels 40 i feren de pont entre la gent jove d’aquesta generació de postguerra i els pintors consolidats durant el primer terç del segle XX.
Els lligams cohesionadors del grup foren, per damunt de tot, l’afecció per l’art i l’amistat. Practicaven assíduament l’excursionisme i aprofitaven els dies festius per a eixir al camp, a peu o en bicicleta, plantar el seu cavallet, enfrontar-se al natural i pintar, sota l’atenta mirada i el mestratge de Porcar, escenes de la marjal, del secà o de les muntanyes del proper Desert de les Palmes.
Planchadell Cortés manifestà de ben jove la seua afecció pel dibuix i per la pintura com ho demostra el Retrat de dona amb guitarra signat l’any 1920 que obre aquest catàleg. En aquesta època de joventut el pintor alternà el seu ofici amb el futbol i també amb la pintura. Tant fou així que el gener de l’any 1930 obtingué el tercer premi de l’exposició d’Arts Plàstiques de l’Ateneu.
A partir d’aquest moment no cessà de recrear als seus llenços, fruit de les seues excursions dominicals o dels seus períodes d’estiueig, paisatges rurals i urbans dels pobles als quals estigué vinculat: Castelló, Costur, Figueroles, Vall de Almonacid i Eslida.
La Guerra Civil marcà un abans i un després en la pintura castellonenca i també en la de Planchadell. A la postguerra la seua obra es tornà més figurativa i es reclogué en els cànons oficials, mentre que l’anterior a la guerra apuntava trets més avantguardistes, que reapareixeran a partir de la dècada de 1950.
Durant la dècada dels quaranta i els cinquanta, el règim agrupà els artistes en una organització estatal coneguda com la Obra Sindical de Educación y Descanso. A Castelló, la secció de pintura estigué sota la direcció del pintor Joaquín Almela, el qual, amb la col·laboració de Gonzalo Puerto Mezquita, organitzà regularment exposicions, a l’antic Casino Mercantil de la Porta del Sol primer, i en un local del carrer de Gasset després, per a difondre l’obra dels pintors locals d’abans i de després de la guerra.
Programa de mà de l'exposició de Sebastián Planchadell i Antonio Peris. Febrer de 1946.
L’obra de Planchadell tingué en aquestes exposicions, individuals o col·lectives, una presència regular i destacada i rebé l’impuls definitiu en meréixer guardons i crítiques altament elogioses del pintor Porcar i de Gonzalo Puerto Mezquita, crític vocacional a qui tant deu la pintura castellonenca de la postguerra.
En aquesta època, a més de veure una obra seua seleccionada per a participar en les exposicions col·lectives de Madrid i d’exposar en dues ocasions a la Sala Braulio de València, Planchadell aconseguí diverses distincions com ara el tercer premi de la secció de pintura a l’oli de la III Exposición Provincial de Arte de Educación y Descanso de l’any 1944 i la 1a medalla de la secció de pintura de la VII Exposición Provincial de Educación y Descanso de l’any 1948 amb un quadre de temàtica costurenca: la Pedrissa.
Un detall que ens dóna la mesura de la importància de l’obra de Planchadell fou que a mitjan de la dècada de 1960, un marxant de Barcelona, acompanyat per Eliseo Vives, un dels propietaris de la Hispano del Cid, s’interessà per la seua obra amb la intenció de comprar-ne i comercialitzar-la a Barcelona, però el negoci no es tancà perquè els propietaris particulars no van voler vendre les seues peces.
Planchadell continuà pintant i exposant fins els darrers anys de la seua vida, com demostren la mitja dotzena de quadres inacabats que figuren en aquest catàleg datats entre 1975 i 1978, i el fet que la seua darrera exposició se celebrara tres anys abans del seu traspàs. L’any 1970 participà, amb un oli de Costur i un de Vall de Almonacid, en el I Salón de Navidad, exposició col·lectiva que s’inaugurà a les Galeries Porcar el dia 19 de desembre. L’octubre de 1971 exposà quaranta-quatre olis al Cercle Mercantil de Castelló, on tornaria quatre anys més tard, entre el 25 i el 30 de març de 1975, en la que fou la seua darrera exposició, amb una col·lecció de vint-i-cinc olis: deu paisatges de Costur, deu d’Algimia de Almonacid i cinc d’Eslida.
Amb motiu d’aquesta exposició de 1975 Gonzalo Puerto Mezquita escrigué al diari Mediterráneo: “El veterano Sebastian Planchadell Cortés inauguró ayer tarde una exposición de 30 óleos en la Sala del Mercantil. Paisajes de Costur, Vall de Almonacid y Eslida. Este pintor se mantiene fiel a muchos principios tradicionales. Todavía es de los que plantan el caballete ante el motivo que eligen como asunto de su mensaje artístico, para entablar un diálogo directo, vivo y elocuente. Luego nos lo transmite con un lenguaje plástico sencillo, sin sofismas, con claridad, con honestidad y con su dicción de siempre. Pintura realista con escasa aplicación de la síntesis. En consonancia con estos conceptos emplea la materia con mesura y la extiende con el pincel en los espacios que enmarca un dibujo concreto y correcto. El cromatismo es muy realista.
Los numerosos visitantes que tuvo la Sala ayer tarde adquirieron parte de la obra de este hombre admirable que a sus 72 años continúa trabajando en la pintura que casi siempre interpreta con un ingenuismo encantador”.
Planchadell fou un excel·lent dibuixant i un pintor molt lluminós que conreà una pintura paisatgística marcada clarament pel seu mestre Juan Baustista Porcar, per Joaquim Mir, per Santiago Rusinyol i per l’impressionisme francés, encara que tingué una personalitat pròpia molt intensa.
Sebastián Planchadell Cortés morí al seu Castelló de la Plana natal el dia 28 de desembre de 1978.
BIBLIOGRAFIA
CARCELLER, Josep M. i altres (coords.) (2002) Castelló segle XX. Paisatge d’una ciutat. Colla Rebombori. Fundació Dávalos-Fletcher. Castelló de la Plana
GASCÓ SIDRO, A. J. (1985). “Historia del Arte” dins DDAA (1982) La Provincia de Castellón. Tierras y gentes. Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón.
GASCÓ SIDRO, A. J. (1999) Pintores de Castellón. Levante. València.
NOS RUIZ, Jaime (1978). “Ha fallecido Sebastián Planchadell”, en Mediterráneo. Castelló de la Plana, 29 de desembre de 1978, p. 11.
PASQUAL MAS, Francisco (1972). “Figuras del Castellón de hace 50 años (III): Sebastián Planchadell, gran defensa del Cervantes y del Castellón fundacional”, en Mediterráneo. Castelló de la Plana, 25 de juny de 1972, pp. 19-20.
PUERTO MEZQUITA, Gonzalo (1964). El pintor Porcar. Societat Castellonenca de Cultura. Castelló de la Plana.
PUERTO MEZQUITA, Gonzalo (1971). “Interesante exposción de óleos de Sebastián Planchadell Cortés en el Círulo Mercantil”, en Mediterráneo. Castelló de la Plana, 16 d’octubre de 1971, p. 4.
SÁNCHEZ ADELL, José, i altres (1997) Personajes ilustres castellonenses. Ajuntament de Castelló de la Plana. PECSA. Castelló.
TEIGEIRO ORSI, José María (WICEP). El campeón valenciano de 1928-29. Talleres Gràficos Hijo de J. Armengot. Castellón.
TIRADO SAFONT, José Luis “JOSETY” (1984) Y fuimos albinegros. Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón.
VIDAL SERRULLA, Francisco (1988). “Pintura castellonense: Consideraciones en torno a la generación “del 40”, dins Ateneo de Castellón. Anuario 1987-88. pp. 77-84.
