Costur, anys cinquanta

Costur, anys cinquanta

Daniel Gozalbo Bellés

Quan és necessari fabricar-nos refugis mentals als quals poder escapar, diuen que sempre anem al lloc que tenim més prop: la infantesa, eixe món perdut que la imaginació pot recrear amb l’ajut de la memòria. Amb el pas dels anys, quan recordem la infantesa, sense adonar-nos-en, envernissem d’afecte els fets i d’alegria els dies. Els costums es reclamen com fites del patrimoni sentimental, i la vida esdevé quasi idíl·lica, perquè és ben sabut que la memòria es torna selectiva i oblida els temes inconvenients i els entrebancs

Però, deixeu-me somniar sense perdre l’objectivitat. Com no recordar els anys cinquanta com un temps màgic i especial, si en eixa època el poble estava encara ple de veïns, el conreu de la terra era l’ocupació generalitzada i els millors bancals del terme estaven plantats de cereals, de l’omnipresent blat que tenyia de tonalitats verdoses primer i groguenques després totes les solanes del poble. Com no recordar les eres i el batre al principi de l’estiu, tot just acabada l’escola, que foren abandonades gradualment amb l’arribada de la trilladora, un monstre de soroll infernal, admirat com si fóra un objecte celestial pels xiquets que, mecànicament, véiem com s’engolia les garbes de blat i destriava el gra a un costat i les bales de palla a l’altre. Com no recordar aquella viva necessitat de moldre el blat al molí, al marge dret del riu a la Foia, per a poder omplir les cases de farina, base de la nostra alimentació des de fa tants segles i a la qual tant devem. Com no recordar els forns de pa del poble, plens de moviment, plens de treball i de les converses de les dones. Com no recordar l’aroma del pa acabat de coure que s’estenia pels carrers.

Dones al Forn de Dalt (ca. 1960)

Recorde encara com gaudia del pas de les estacions, com gaudia d’un calendari que suggeria que fins i tot allò més previsible podia ser sorprenent. Recorde com la tardor marcava el principi del nou any amb el començament de l’escola i les primeres tempestes, amb la verema del raïm i l’obtenció del vi. Tot era nou i excitant. Més tard els dies blaus i clars de l’hivern, portaven els farallons espessos amenaçants, el vent gelat de la tramuntana i els dies curts. Recorde el fet d’anar a portar aigua de la Fontanella com un signe d’independència, de creixement i d’autonomia personal: de responsabilitat. I també recorde la primavera, els camps acabats de llaurar i la sembra, el renaixement miraculós de la vida com un esclat, i els dies cada vegada més llargs fins a sant Joan, i la invasió suau de la fragància de l’herba verda i fresca, o l’olor de la terra banyada després de la tronada. I també recorde les Carnestoltes i la Pasqua. Després arribava l’estiu, lluminós, infinit, amb els dies llarguíssims plens de jocs i d’amagatalls, i el poble rebia nous visitants i cada vinguda esdevenia una conversa global amb antics veïns o amb familiars allunyats, pioners de l’estiueig costurenc, que ens portaven testimonis vitals, notícies i novetats. I un dels estiuejants més esperats era Sebastián Planchadell Cortés, el pintor Planchadell, el tio Sebastián.

Dona carrejant aigua de la Fontanella (ca. 1955)

El tio Sebastián, fidel al seu arrelament al poble, omplia un buit de tot l’any, el buit d’una casa tancada tot l’hivern que esperava el nou estiu. I amb ell arribaven la conversa i la pintura. Durant molts dies de l’estiu jo em convertia en el seu ajudant; li portava part del seu equipatge de pintor; entrava en contacte directe amb el món de la creació i era testimoni íntim de l’aparició, al bastidor de tela blanca, o al damunt d’un cartró o d’una tauleta de fusta, d’unes ratlles primer, d’unes pinzellades de colors després i finalment del naixement quasi miraculós d’un paisatge. Encara ara m’imagine l’escena d’anar caminant, buscant el lloc adient, amb les teles, la caixa de colors, els draps, les ampolletes d’oli o d’aiguarràs, la cadira i el cavallet, mentre conversàvem amb tots els que anaven o venien del camp. Allò sí que era màgic, enlluernant i inesperat. Cada estiu somniava l’agost tot esperant participar en aquell acte de creació, orgullós de compartir els secrets d’un ofici, que des d’aquells anys he admirat. Per a mi l’estiu era el tio Sebastián, era EL PINTOR, en majúscules.

La seua obra era previsible, cap persona tenia pànic d’enfrontar-se a un quadre seu: tots sabien que l’entendrien. Per això, en passar, tots s’arrimaven admirats i donaven la seua modesta opinió, una opinió que era rebuda per l’artista amb un somriure complaent. Tots reconeixien l’emoció que els embargava en observar l’obra, encara que no sabien o trobaven difícil, explicar la raó que la produïa perquè totes les pintures del tio Sebatián expressen tranquil·litat i repòs sense importar les diferències d’estils i de motius, de temes o d’èpoques. Totes transmeten equilibri, simplicitat, sobrietat, afecte i estima.

Eixa emoció que sobrepassa el quadre és, de vegades, produïda no per elements aïllats sinó per estructures que aconsegueixen que l’observem com un tot més que no com la suma de les parts. Altres vegades, en canvi, el primer pla singularitza un element simbòlic o central, o en la llunyania s’endevina el perfil tan característic de la població. Sovint, la composició s’omple de colors vius i lluminosos, que ens transmeten l’amor, l’estima, l’afecte que l’artista sentia pel paisatge dominat per l’home, o per l’arquitectura rural, o per la sinuositat dels carrers o, com no, per la vida subjacent que apareix reflectida. Altres quadres més ocres ens transmeten la imatge d’un poble que anava desgranant els darrers testimonis agraris, en mostrar la tristesa per la pèrdua d’una estètica i una forma de vida que la modernitat ha deixat arraconada.

Ara la seua obra ha esdevingut el testimoni permanent d’aquell poble vital, cromàtic, rural i càlid, que ell tan bé conegué i ens obre la porta a reconéixer-nos en el pas del temps, a contemplar la ferida de la modernitat, a somniar en el paradís perdut. Ara veiem que la seua obra expressa alguna cosa més enllà del paisatge o de l’arquitectura urbana, alguna cosa que va molt més enllà de la representació dels objectes i de la temàtica individual que la constitueixen. La seua obra és, sens dubte, el testimoni d’una atmosfera, d’una època, d’uns sentiments, d’una societat irremeiablement perduda en el camí de la modernitat.

Quasi cinquanta anys després, veiem de nou com la màgia dels estius del anys cinquanta i seixanta, ha tornat a vindre al poble gràcies al tio Sebastián. Aquesta vegada, però, ell no ha tornat per a pintar, i no necessitarà cap ajudant per a portar-li els instruments del seu ofici màgic. Aquesta vegada ens acontentarem i ens donarem per satisfets amb la joia i l’alegria de poder fruir de la seua obra i de poder endinsar-nos cinquanta anys enrere en el batec de l’esperit i l’ànima d’un poble, del nostre poble, del nostre ben estimat Costur.

Costur des del camí dels Calvari (ca. 1955-60)